Per què es pensa que volem tenir un estat propi, Sra. Arrimadas?

Albert Batalla — Thu, 15 Jun 2017 00:00:00 +0200

Que la gent visqui millor ha de ser l'objectiu a perseguir per part de tots els servidors públics. Per als alcaldes, que vivim arrapats al carrer i a les necessitats que els nostres veïns ens demanen constantment, aquest és un objectiu que no es perd de vista.

La intervenció del President i del Govern d'aquest dimecres al Parlament de Catalunya per donar compte del compliment dels acords derivats del Ple sobre la Pobresa serveix per recordar-ho de nou. En aquest plenari, s'ha explicat la tasca ingent del Govern en l'àmbit dels serveis socials, la sanitat, l'ocupació, l'ensenyament... 7'5 de cada 10 euros del pressupost del Govern es destina a polítiques socials. El major percentatge que mai ha destinat el govern en aquest àmbit. Desenes i desenes d'accions orientades al gran objectiu principal: millorar la vida de la gent, especialment després d'haver viscut l'enorme sotrac que ha suposat la crisi al nostre país.

El Govern ha esgrimit la feina feta i també ha situat algunes dades de context que expliquen la millora de l'economia, la baixada de l'atur, la millora de l'ocupació, la gestió de l'emergència habitacional, l'augment de les beques menjador, el combat contra la pobresa energètica, polítiques de suport a les famílies... tot fet conjuntament amb Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions i entitats del tercer sector. Evidentment, feina feta i feina per fer, perquè encara hi ha mancances i molta gent a Catalunya que necessita l'acompanyament de l'administració per aconseguir una vida digna.

L'oposició, i entra dins de la lògica dialèctica, diu que el Govern no ha fet prou i no ho ha fet prou bé. Fins i tot ens trobem en que determinats grups ho troben tot malament. No s'ha fet res bé. En fi...

Fins aquí un debat sobre les polítiques contra la pobresa d'un país normal. Però a Catalunya existeix un motiu de base que limita substancialment el marge de maniobra que té el nostre país per ajudar a la gent i lluitar contra la pobresa amb totes les garanties. El dèficit fiscal de 16.000 milions d'euros anuals, 45 milions d'euros dels catalans i catalanes que cada dia se'n van i no tornen ni en forma de serveis, ni en forma de recursos per la dependència o per als centres especials de treball, per posar un exemple. O bé les limitacions permanents amb què es troba el propi Parlament quan aprova lleis per lluitar contra la pobresa energètica o lleis d'igualtat que acaben de seguida sobre la taula del Tribunal Constitucional a instàncies del Gobierno.

I quan denunciem aquest dèficit estructural o aquest zel permanent de l'Estat cap a la legislació catalana tot seguit fem una proposta: si volem bastir un bon estat del benestar potent a Catalunya, ens cal disposar de tots els instruments, ens cal el finançament d'acord amb l'esforç del conjunt dels catalans, ens cal la capacitat legislativa, ens cal un Estat propi. I és en aquest moment que la cap de l'oposició, entre d'altres, ens renyen de forma punyent: "vostès fins i tot parlen de la independència en un debat sobre la pobresa!".

Senyora Arrimadas i companyia, no han entès res. L'eix social i l'eix nacional són dues cares de la mateixa moneda i no acceptar-ho és voler condemnar el país, i les necessitats socials de les famílies, a limitacions insuportables. Per això volem un Estat propi, perquè la gent visqui millor a Catalunya.

Albert Batalla i Siscart
Diputat al Parlament de Catalunya

In-inte-intel•ligència!

Albert Batalla — Tue, 07 Feb 2017 21:55:00 +0100

Emulant una vella consigna entonada en multitud d'actes independentistes, vaig piular aquest in-inte-intel·ligència després de l'enorme i segurament per alguns sorprenent manifestació del 10 de juliol del 2010, convocada en contra de la sentència de l'Estatut sota el lema "Som una Nació, nosaltres decidim". Que sortíssim entre 1,1 i 1,5 milions de persones al carrer de forma reivindicativa, cívica i fins i tot festiva -la manifestació més gran que hi havia hagut a Catalunya fins a la data- ja feia intuir que hi havia un moviment tectònic de gran profunditat a Catalunya. La lògica de guany gradual de l'autogovern vinculat a les negociacions entre el Govern de Catalunya i el Gobierno de España s'havia esberlat de ple amb la sentència del TC.

En aquell moment, molta gent va entendre que la independència era, no només un objectiu possible, sinó necessari si volíem cuidar millor la gent, el territori, els serveis públics, les empreses, la llengua i cultura... el país. Una independència guanyada a pols, en positiu, amb arguments i a les urnes on totes les veus són escoltades, com es fan les coses als països normals.

Des d'aquella manifestació fins avui, només han passat set anys, però ha plogut molt i sembla que hagi passat un segle. Mobilitzacions històriques i persistents com mai a Catalunya i a Europa, canalització política del sentir de la gent al Parlament i a Govern, pals a les rodes des de dins i des de fora, el 9N, grans obstacles superats, referèndum a la vista... I tot això per donar sortida a un anhel democràtic que persegueix la llibertat de Catalunya i alhora la dignitat diària de tota la gent que hi vivim.

I allò que fa set anys va eclosionar, avui arriba a la seva fase definitiva i cal que en siguem conscients. Dilluns va començar el judici del 9N. Un Estat que asseu al banc dels acusats un President i unes Conselleres per haver posat les urnes seguint el mandat democràtic del Parlament és un Estat que ni ens respecta ni ens convé. Però que l'Estat i els seus grans partits actuarien així, no ens ha de sorprendre. No conceben una Catalunya nació i per tant, pensen que no representem un subjecte que pot decidir el seu futur, per esdevenir una Catalunya Estat. Els grans partits espanyols i l'estructura de l'Estat veuen Catalunya com una extremitat pròpia que no volen veure amputada. Aquí hi ha la mare dels ous. No entenen que puguem tenir una millor relació com a veïns que com a súbdits i per això ho han combatut i ho combaten per terra, mar i aire o el que és el mateix a través de les decisions polítiques, la intoxicació mediàtica, les conspiracions policials i els afinaments dels fiscals de l'Estat.

Per tot això, i com que ja som al cap del carrer, torno a piular ben fort in-inte-intel·ligència! Intel·ligència per damunt de la testosterona, intel·ligència per comptes de bel·ligerància, intel·ligència per davant de la tàctica partidista... Una gran intel·ligència per entendre també que això només ho guanyarem si hi ha unitat i confiança.

Albert Batalla i Siscart
Alcalde de la Seu d'Urgell i diputat al Parlament de Catalunya

Blog Albert Batalla

Per què es pensa que volem tenir un estat propi, Sra. Arrimadas?

In-inte-intel•ligència!